jump to navigation

Acudits Jueus (IX) 11 Març 2010

Posted by Maiol in Humor jueu.
Tags: , , , ,
add a comment

La Caritat del Seder

Moises va agafar el seu dinar de Pesaj i s’en va anar al parc a menjar-se’l. Es va sentar sota un arbre i va començar a menjar. Una estona despres, un home cec va arribar i es va asseure aprop seu. Sentint-se compassiu, Moises va donar-li un bocí de matzo al home cec i aquest va mantenirlo en el seves mans uns quants minuts. Despres, amb cara circumpstància, va exclamar: “Qui ha escrit aquesta mé?!”

Anuncis

Déjà Vu… 8 Març 2010

Posted by Maiol in Antisemitisme.
Tags: ,
1 comment so far

Estaré sofrint un Déjà vu (ja vist), o mes concretament, un Dejà veçú (ja viscut)? Despres de llegir certes notícies, aparegudes en diversos mitjanç de comunicació, sobre unes preocupants cartes enviades a l’emabaixada d’Israel a Espanya, em pregunto si no estaré visquen a l’any 1910, en comptes del 2010. No se perque, desde fa un temps cada cop em dona més la sensació d’estar vivint, o revivint, la primera década d’un dels segles mes terribles que ha conegut la humanitat, el segle XX. La historia sembla repetir-se. La tensió internacional es tan gran com en aquella època, la guerra Ruso-Japonesa o la Primera Guerra Balcanica res tenen que envejar a la Guerra de Iraq o a la d’Afganistan. Tanmateix, la intestabilitat internacional recorda molt a la del segle passat, quina diferencia hi ha entre les independencies de Cuba, Bulgaria i Noruega i les de Serbia, Montenegro i Kosovo? Que diferencia la caiguda dels grans imperis Autrohongarés, Britànic, Zarista i Turc per deixar pas als EUA, la Unió Sovietica i Europa, de la decadencia de l’Imperi Nordamericà i l’Europeu envers dels creixents Brasil i Xina? Que tenen en divergència aquella crisis econòmica que va arribar al seu punt culminant als anys vint i la que estem patint en aquest moment? I finalment, es que ningu veu un cert paral·leisme entre aquest fet (i d’altres semblants que es succeeixen cada cop amb mès frequencia) i el Cas Dreyfus (i d’altres semblants)?

Esclar que es una mica demagògic fer una comparació tant marcada quan hi ha tantes diferencies entre les dues èpoques, però hi ha vegades en que la demagògia serveis per un propòsit, el de il·lustrar una idea i questa idea es que potser estem prenent un camí que ja ens va portar a un final tràgic fa no gaires anys. I no s’equivoquin, no es tracta de blindar a l’Estat d’Israel contra tota crítica. Per mi, i per la gran majoria de jueus i israelians, Israel es un país amb els seus defectes i amb les seves virtuts, que ha comes els seus errors i que ha aconseguit també els seus assoliments, tal i com qualsevol altre país del món. No es que no es pugi criticar a Israel, no es això del que parlem, parlem de la utilització de nens inconscients i ignorants, desconeixedors fins i tot de l’existència del conflicte, per lo parlar ja de les seves causes o possibles solucions, per transmetre un missatge, en ocasions, marcadament antisemita, tal com ho demostren perles com: “els jueus maten per diners”, clàssic tòpic antisemita medieval, o com: “aneu-vos-en a algun lloc on estiguin disposats a acceptar-vos”, un lema mes típic de principis de segle.

Ho repeteixo, no estaré sofrint un Déjà vu? No estaré vivint a l’any 1910 en comptes del 2010? No deien que havíem vençut l’antisemitisme? o es que era tot una il·lusió? Quants passos hi ha des de aquesta situació, a l’ensenyança institucionalitzada del antisemitisme? Quants passos hi ha des de els eventuals atacs vandàlics a diversos centres de culte religiós jueus arreu del mon i la Kristallnajt? Es que no hem aprés res de la xoà? O es que l’holocaust no va existir mai?

El Golem 8 Març 2010

Posted by Maiol in Curiositats.
Tags: , , , ,
add a comment

El Golem (גולם) es una criatura del folklore i de la mitologia jueva, una figura antropomòrfica animada creada a partir de matèria inanimada (normalment fang).

Les primeres histories sobre el golem es remunten al principi del judaisme. Adam es descrit en el Talmud com creat inicialment com un golem, com una massa informe que desprès va prendre la forma que finalment el definiria. Com Adam, els golems eren creats a partir del fang per persones santes, molt properes a Deu, qui, en la seva proximitat de la divinitat, adquirien capacitats extraordinàries, tal com la de crear vida. Tot i això, les creacions d’aquestes persones, mai podrien arribar a rivalitzar amb la creació divina. Entre d’altres defectes, els golems mancaven de parla i de quelcom encara més essencial, d’ànima.

Per donar vida a una d’aquestes criatures, els seus creadors solien utilitzar una serie de mètodes mes o menys semblants. Alguns relats parlen sobre escriure el nom de Deu en la front del golem per donar-li la vida, d’altres, en canvi, indiquen que la paraula màgica es “Emet” (אמת), que significa veritat. Així mateix, per desactivar un golem es necessari esborrar la àlef de la paraula emet, per convertir-la en “Met” (מת), que significa mort. En altres històries, però, la forma d’activar el golem es escriure un encanteri específic amb la sang d’un mateix en un pergamí de cuir i depositant-lo dins la boca de la criatura.

La historia mes coneguda i la que va portar al golem a la fama mundial es la del Golem de Praga. Segons aquesta història, el rabí de Praga del segle 16, Juda Loew ben Bezalel, va crear al golem per protegir el gueto de Praga dels atacs antisemites que estava sofrint. Segons la versió de la llegenda que consultem, sota el regnat de Rodolf II, els jueus de Praga eren expulsats o assassinats. Per tal de protegir la comunitat jueva, el conegut rabí va construir el Golem a partir de fang del riu Vltava, i li va donar la vida a través d’uns obscurs rituals i encanteris en hebreu. A mesura que el golem va anar creixent, es va anar tornant mes violent, matant gentils i escampant el terror. Una altra versió de l’historia explica que el golem es va convertir en un monstre violent despres de ser rebutjat per la noia de qui s’havia enamorat. Altres versions afegeixen també que la criatura es va tornar encontra del seu creador, atacant inclús a altres jueus. Finalment, l’emperador, desesperat per el caos y la destrucció que el golem estava causant, li va pregar al rabbi Loew que destruís al ser prometent-li, a canvi, el final de les persecucions als jueus. Per a desactivar el Golem, el rabbi va esborrar la primera lletra de la paraula emet, convertint-la en la paraula met, que significa mort. L’emperador va comprendre que el cos del golem, guardat a la genizah de la Vella Nova Sinagoga (Altneusynagoge), podia ser reviscut un altre cop si era necessari. Hi ha qui diu que el golem va ser robat de la genizah i enterrat en un cementiri del districte de Zizkov, on ara hi ha la gran torre de Zizkovská. Sigui com sigui, la genizah de la Vella Nova Sinagoga de Praga roman, encara avui, tancada al public.

.

¿Sabies que…

Que en hebreu modern la paraula golem significa literalment “roca” però que, segons el context, també por significar “idiota”, “tonto” o “estúpid”?

El Menorà 2 Març 2010

Posted by Maiol in Historia, Judaisme.
Tags: , , , ,
add a comment

El Menorà (מְנוֹרָה) es un canelobre de set braços, un dels símbol mes important del judaisme i emblema de l’estat d’Israel. Aquest es un dels símbols mes antics dels jueus, utilitzat des de fa mes 3000 anys, del qual es diu que es una representació simbòlica del lletimó ardent. Certa secció del Shemot, llibre de la Torà, ens dona les instruccions per la construcció del menorà:

.

1. Faràs, aixi mateix, un canelobre d’or pur. Tant la base i el tronc del canelobre como els calzes, els botons i les flors que li serviran d’adorn, seran forjats a martell i formaran una sola peça.
2. Dels seus costats sortiran sis braços: tres d’un costat i tres de l’altre.
3. Cada un d’aquestos braços tindrà tres adorns en forma de flor d’ametller, els tres amb un calze, un botó i una flor.
4. El tronc del canelobre, en canvi, tindrà quatre adorns d’aquesta mateixa forma, distribuïts de la següent manera:
5. un botó anirà sota dels dos primers braços que surten d’ell, l’altre estarà sota dels següents, i un tercer, sota dels dos últims.
6. Els botons i les flors formaran una sola peça en el canelobre, i tot estarà fer en un sol bloc d’or pur, forjat a martell.
7. Desprès faràs set lampares i les disposaràs de forma que enviïn la llum cap endavant.
8. Les tenalles per arreglar les metxes i els seus platets seran d’or pur.
9. Per fer el canelobre i tots aquests utensilis s’emprarà un talent d’or pur.
10. I tingues compte de fer-ho conforme al model que et va ser mostrat en la Muntanya.

.

El menorà original va ser fet per al tabernacle i esta ben documentada la seva presencia, fins que el riu Jordà no va ser creuat. Quan es va llençar el tabernacle a Silo, no seria estrany pensar que el menorà també estava present. Tot i aixo, no hi ha cap menció al canelobre durant el temps en el que l’Arca de l’Aliança va ser moguda pel territori en temps de Samuel i Saül. De fet, no hi ha cap menció a la menorà, inclús en el Temple de Salomó, on s’en van fer deu mes. Esta ben establert que questos van ser duts cap a Babilònia pels exercits invasors de Nabucodonosor alguns segles desprès.

Durant el restabliment dels serveis religiosos desprès de la Captivitat de Babilònia, no es fa cap menció al retorn del menorà original ni dels deu canelobres de Salomó, sinó nomes dels “platets”. Es possible que aquesta part de les lluminàries fos l’única que els jueus captius a Babilònia aconseguissin salvar. Probablement, els exercits babilonis van fondre el menorà original per aprofitar-ne l’or, aixi com dels deu de Salomó.

No es fins a l’època del Segon Temple, quan l’historiador jueu Falvi Josep dona noves pistes del destí del menorà original quan afirma que va ser dut a Roma desprès de la victòria de Vespassià i Titus, dels qui es diu, van passeigs-lo com símbol de la seva victòria sobre els jueus desprès de saquejar el temple. Aquest esdeveniment esta representat en l’Arc de Titus, que avui en dia segueix estant a Roma en un envejable estat de conservació. Aquest fresc es la imatge mes fidel de com podia  haver estat el menorà del temple i es d’aquesta imatge del canelobre original, d’on es va extreure el disseny per a l’escut d’armes de l’estat.

Molts historiadors consideren que el menorà va continuar estant en el Temple de la Pau a Roma fins que els visigots primer, i els vàndals desprès, van saquejar la ciutat. Van ser aquests últims, els vàndals, qui desprès d’arrasar la ciutat el 445 van endur-se la relíquia fins a la seva capital, Cartago. Mes tard, l’armada de l’Imperi Bizantí, sota les ordres del general Belisarius, va dur-lo, l’any 533, cap a Constantinopla. Si hem de fer cas de Procopius, el menorà va ser carregat pels carrers de la capital bizantina, durant l’entrada triomfal del mencionat general. Aquest mateix historiador afegeix que després, va ser enviat de nou a Jerusalem, on se li torna a perdre la pista fins als dies presents. Es pensa que podria haver estat destruït pels perses durant el saqueig de Jerusalem del 614, però també es pensava que havia estat destruït pels babilònics… i si el menorà original encara existeix, enterrat sota algun lloc de la capital jueva? Aquest es un punt fosc de l’historia, un d’aquells forats o buits on podem deixar volar la nostra imaginació. Peró sent realistes, tot i considerant aquesta possibilitat com a real, seria quasi impossible trobar aquest antic fragment del passat dels jueus, seria com buscar una agulla en un paller

Quipà 1 Març 2010

Posted by Maiol in Judaisme.
Tags: , , , ,
add a comment

La quipà (כִּפָּה), que significa “cúpula, part superior”, també anomenat en jiddisch “yarmulke”, es un altre dels accessoris de la vestimenta rituals del judaisme, aquest cop, en forma de petita gorra que cobreix la part anterior superior del cap, anomenada coroneta. La quipà es d’us obligatori (fins i tot per a gentils) al entrar i estar en determinats llocs de culte jueu, tal com les sinagogues, cementiris o d’altres llocs sagrats, o en situacions de plegaria, celebracions o estudi canònic. Els homes jueus observants, però, vesteixen la quipà durant tot el dia i en tota ocasió. Al igual que passa amb el tefillin, cada cop es més acceptat l’us d’aquesta peça entre les dones practicants de corrents no ortodoxes del judaisme.

La quipà sol esta feta de tela o llana teixida i avui en dia es confecciona en diversos colors, mesures i dissenys, per a tots els gustos, situacions i modes. Tot i aixi, podem trobar certs versicles on es recomana l’ús de la quipà, com per exemple en el Shabbat 156b (una part del Talmud) on una mare insta al seu fill amb les següents paraules:

.

“Cobreix el teu cap amb la finalitat de tenir sempre present el temor del cel sobre teu”

.

A més a més en el Kiddushin 31a s’afirma que:

.

“El Rabbi Jonah ben Joshua mai va caminar quatre cúbits (2 metres) amb el cap descobert.”

.

El mateix rabí, explica el motiu d’aquesta actitud una mica mes endavant, en el mateix versicle del Kiddush.

.

“Es degut a que la Presencia Divina esta sempre sobre el meu cap”

.

Així doncs, encara que la costum no provingui d’un manament concret, els seus orígens son igualment mil·lenaris, i es remunten al Talmud, simbolitzant la necessitat de tenir present en tot moment que Déu esta per damunt dels homes i de les coses, a més de servir com una forma d’identificació entre jueus i com un símbol entre els seus “sacerdots” o rabins.

.

¿Sabies que…

Es possible ubicar a un jueu pràcticament dins d’una determinada rama o corrent del judaisme, en base al color, grandària o al material del que esta feta la quipà que porta posada.

Tot i aixi, podem trobar certs versicles on es recomana l’ús de la quipà, com per exemple en el Shabbat 156b (una part del Talmud) on una mare insta al seu fill amb les següents paraules:

.

“Cobreix el teu cap amb la finalitat de tenir sempre present el temor del cel sobre teu”

.

A més a més en el Kiddushin 31a s’afirma que:

.

“El Rabbi Jonah ben Joshua mai va caminar quatre cúbits (2 metres) amb el cap descobert.”

.

El mateix rabí, explica el motiu d’aquesta actitud una mica mes endavant, en el mateix versicle del Kiddush.

.

“Es degut a que la Presencia Divina esta sempre sobre el meu cap”

.

Així doncs, encara que la costum no provingui d’un manament concret, els seus orígens son igualment mil·lenaris, i es remunten al Talmud, simbolitzant la necessitat de tenir present en tot moment que Déu esta per damunt dels homes i de les coses, a més de servir com una forma d’identificació entre jueus i com un símbol entre els seus “sacerdots” o rabins.

Tefillin 26 febrer 2010

Posted by Maiol in Judaisme.
Tags: , , , , , ,
add a comment

El Tefillin, també anomenat Filactèries (encara que alguns jueus consideren que aquest terme atempta contra les seves lleis contra la idolatria degut a que, en el seu origen, el terme significa amulet, un objecte prohibit pel judaisme) es un dels principals objectes rituals del judaisme. El tefillin esta compost per una serie de petites caixetes de cuir pintades de negre, unides al cos per unes cordes, també de cuir negre, i que contenen pergamins amb diversos versicles bíblics escrits amb tinta. Aquest accessori religiós es usat exclusivament pels homes observants durant les plegaries del matí. Segons la Torà, el tefillin serveix coma signe i record de que Deu va ajudar als jueus a fugir d’Egipte.

El tefillin consta de dues parts, el shel rosh (lit. “per al cap”), que es col·loca damunt del front amb la corda donant la volta al cap i caient sobre les espatlles i el shel yad (lit. “per la mà”), que es col·loca des-de la part superior de l’avantbraç, enrotllant-lo en espiral fins als dits.

La obligació de portar-lo es mencionada cuatre cops en la Torà, dos en el llibre del Shemot, y dos en el de Devarim.

«I serà per a tu com una senyal en el teu braç i com un recordatori en la teva front, per a que tinguis en la teva boca la llei de HaShem; perquè amb una mà forta et va treure HaShem d’Egipte.»«Guardarás aquest precepte, any rera any, al seu degut temps»

.

«Això serà com una senyal en el teu braç i com un recordatori en la teva front; perquè amb mà forta ens va treure HaShem d’Egipte»

.

«I aquestes paraules que jo t’envio avui, estaran sobre el teu cor…: I les  lligaràs com una senyal en la teva mà, i estaran com frontals entre els teus ulls»

.

«Per tant, posareu aquestes, les meves paraules, en el vostre cor i en la vostra ànima, i les lligareu com una senyal en la vostra mà, i seran per frontals entre els vostres ulls»

.

La fabricació dels tefillin (plural del tefillah, paraula poc usada en hebreu) ha de seguir unes certes normes, especificades en una serie de mitzvot (manaments) que, junt amb els altres 613, estan llistats en la Torah. Abans de començar la preparació d’aquests objectes, se sol recitar una frase, una benedicció que diu així: Leshem mitzvat tefillin i que significa “pel bé dels manaments dels tefillin”. Els mitzvot específics pera la fabricació dels tefillin son els següents:

.

1. El rotlle ha de ser escrit amb tinta

2. El rotlle ha d’estar fet de pergamí

3. Les caixes han de ser totalment quadrades

4. En els costats dret i esquerra del shel rosh, ha d’haver-hi escrita en relleu la lletra shin (ש)

5. Els rotlles han d’esser embolicats en una tira de tela

6. Els rotlles han d’estar lligats amb el pèl d’un animal kosher

7. Les costures s’han de fer amb els tendons d’un animal kosher

8. S’ha de fer un corredor per on hauran de passar les corretges

9. Les cintes han de ser negres

10. Les cintes han de ser lligades en forma de lletra Dalet (ד)

Les caixes on es posen els pergamins han de estar fetes d’un animal de corral koseher. Les caixes, o batim, tant com el cub superior, el ketzitzah, com la base, el teturah, han de ser perfectament quadrats i estar pintats de negre. Un cop que els pergamins son col·locats dins de les caixes en el mode especificat, aquestes son cosides amb els tendons d’un animal kosher, deixant alguns dels pèls fora de la caixa d’una forma visible. Les cares dreta i esquerra de les caixes han de tenir una lletra shin en relleu, una d’elles amb quatre caps.

Les cintes, o retsu’ot, han d’estar fetes d’un animal kosher i pintades de color negre nomes per una de les seves cares. El nus de la cinta del cap ha de tenir la forma d’una dalet (ד), o de dues dalet. En canvi, el nus de la cinta del braç ha de tenir la forma d’una lletra yod (י).

Escriptura Ashuri

Els pergamins contenen certs passatges concrets, sempre escrits en alfabet Ashuri, un tipus d’escriptura formal hebrea, que son: el Kadesh Li (que rememora l’Èxode de Egipte), el Ve-haya Ki Yeviakha (la obligació de cada jueu d’informar als seus fills sobre les questions del tefillin), el Shema (coneguda oració sobre la unitat d’un sol Deu) i el Ve-haya Im Shamoa (la promesa de Deu d’una recompensa si es segueixen els preceptes de la Torah i l’amenaça d’un castig si no es segueixen).

La forma de “vestir” (no hi ha una traducció literal del verb hebreu que descriu el fet de posar-se un tefillin) els tefillin es molt concreta.  El tefillin del braç comença al bíceps del braç esquerra, dos dits per damunt del colze, amb la caixa situada a l’altura del cor, i s’enrotlla set cops des-de aquest punt fins al canell. A partir d’aquí, cada família o tradició local té una forma d’enrotllar el tefillin al voltant de la mà; mentre que alguns ho fan en forma de shin (sobretot els asquenazites), d’altres ho fan en forma de dàlet (sobretot els sefardites). Com a curiositat mencionar que els esquerrans tenen permès portar el tefillin al braç dret.
En quant al tefillin del cap, es col·loca a la part superior de la cara, al front, entre els dos ulls, però sense sobrepassar mai la línia d’inici del cabell. El nus ha de quedar ha de quedar a la part anterior del crani, sobre l’os occipital, just damunt de la nuca, a les antípodes del quiasma òptic, així de concreta es la tradició jueva. La cinta restant ha de caure per sobre de les espatlles, damunt del pit, amb la cara negra cap amunt.

Originàriament, el tefillin era portat durant tot el dia, excepte a la nit, però actualment es costum de portar-lo nomes durant la plegaria matutina d’entre setmana, encara que hi ha certes minories que tenen la costum de portar-lo durant tot el dia, practica estesa sobretot entre els jueus iemenites i també entre alguns grups jasídics. Es curiós que el tefillin no es dugui durant el Shabbat o durant les celebracions majors del judaisme (Pesaj, Shavuot, Rosh Hashaná, Yom Kippur i Sucot) la raò que es dona es que aquests (les festivitats), ja son signes de per si, no cal afegir-ne un altre (els tefillin).
.

¿Sabies que…

el tefillin no esta prohibit a les dones, sinó que tan sols no es obligatori per a elles i que, per tant, hi ha algunes practicants de les corrents mes modernes del judaisme que si el porten?

Moishele (Мойшеле) Cançó Jiddisch 23 febrer 2010

Posted by Maiol in Jiddisch, Musica Jueva/Israeliana.
Tags: , ,
add a comment

Carta a l’infern… 22 febrer 2010

Posted by Maiol in Xoà (Holocaust).
Tags: , , , , ,
add a comment

Per l’honor no embrutat…

Per l’homenatge brindat…

Pel que Mai hem d’Oblidar…

.

Per Tzvi Meiri

.

Per a l’oficial de la S. S., comandant del camp d’extermini d’Aushwitz:

Finalment ha arribat el moment que sàpiga aquestes coses de la meva part, pres nombre 17724 d’Auschwitz:

Vaig ser jo qui va ser portat aquí amb la meva família com a bèsties, en un vagó d’animals, en condicions que no poden ser descrites durant dues nits i dos dies cap al seu camp, sense que ens donesin aigua o poguesim baixar per a fer les nostres necessitats durant tot el camí. Ni asseure’s es podia, vam organitzar torns perquè algú pugui asseure’s de tant en tant.

Vaig ser jo qui va ser arrossegat brutalment dels vagons. A l’arribar a aquest lloc horrorós, en el qual em vaig acomiadar de la meva família, i a la qual en la seva majoria no vaig tornar a veure amb vida. Vaig ser obligat a despullar-me, vaig ser dut a cops dintre d’una filera de gent totalment humiliada!, igual que jo, a la selecció.

Vaig ser seleccionat per a seguir vivint, de moment, i a sofrir. Però va ser una mica temporal, fins a esgotar la meva última gota de vida.

Sóc jo qui va ser vestit amb un pijama finet a ratlles i dos esclops de fusta per sabates, em van tatuar un nombre i em van llençar juntament amb tots a una gàbia enorme anomenada “el camp dels gitanos“.

Sóc jo, qui va ser humiliat de totes les maneres possibles, em van fer passar fam sense límit i em van donar un puré de remolatxa de bèsties en una olla no rentada que van treure de les coses que van robar dels jueus. Juntament amb nou presoners més, vam esperar per a prendre o menjar-lo sense una cullera o forquilla en una cua mentre cadascun fixava la seva mirada famolenca en el seu company per a veure quant menjava.

Sóc jo, qui va rebre quinze cops amb un cable gruixut d’electricitat quan vaig intentar treure la pela d’una patata de les escombraries de la cuina del S. S.

Sóc jo qui va treballar com un esclau setze hores en una mina de sal per les quals vaig rebre 160 grams de pa i mig litre d’aigua per dia.

Vaig saltar, vaig córrer i em vaig llençar al pis segons l’ordre i la bogeria de l’oficial de torn qui seleccionava la vida o la mort de tant en tant. La regla per a la vida era la distància del salt i la velocitat de la correguda. I malgrat tot jo vaig viure i no em vaig morir, a pesar que més d’una vegada, vaig tenir la idea d’acabar amb la lluita i posar-li a això una fi.

I aquí, ara, una part d’un article del diari que va aparèixer aquesta setmana a Israel: ‘membres d’una delegació de cinquanta persones, joves del moviment kibutzàri, van posar flors i van hissar la bandera israeliana, finalitzant l’acte van llegir el Kadish i van cantar la Hatikva’

Sap on? A Auschwitz!

Volia que sàpiga que una de les participants d’aquesta delegació és la meva néta, néta d’un ex pres d’Auschwitz.

Van passar 42 anys, en els quals no vaig poder no martirizarme i pensar: com va ser que no em vaig rebel·lar?, em vaig avergonyir davant dels meus fills i gairebé no els vaig explicar res sobre la meva experiència allí, en aquell altre planeta, perquè em vaig sentir dut com ovella a l’escorxador.

I de cop i volta els meus néts (tots uns sabras, sap?) em van ajudar a comprendre. Jo em vaig rebel·lar, que vaig lluitar contra vostès, perquè vostès em volien veure allí mort i vessar la meva cendra al costat de les cendres de molts més, en els camps d’Auschwitz. Però jo no em vaig rendir davant de vostès, i ara hi ha continuïtat i un futur.

La meva néta va passar els odiats portons d’Auschwitz, alçada i orgullosa, participant d’una delegació israeliana, sota la bandera d’Israel. I allí, en la vall de la mort va cantar Hatikva, l’himne de l’Estat d’Israel.

I així és que no vaig anar com ovella a l’escorxador, sinó que vaig lluitar, em vaig rebel·lar i vaig seguir endavant. Així és com en una guerra entre nosaltres, vaig ser jo el qual vaig guanyar. El símbol del meu triomf, és la meva néta.

Signat per:

L’avi de Segit, integrant de la delegació israeliana.

Font: http://yadbeyad.wordpress.com/2009/08/17/carta-al-infierno/
Alex Segal – Modiin – Israel

La Paraula Més Bella de l’Hebreu (II) 22 febrer 2010

Posted by Maiol in Cultura, Curiositats, Idioma Hebreu Modern (Ivrit).
Tags: , , ,
add a comment

Lluna

[A l’esquerra, la transcripció amb caràcters llatins. A la dreta, la transcripció fonètica mitjançat l’alfabet fonètic internacional (AFI)]

Sorgiment del Nacionalisme, Imperialisme, Antisemitisme i Sionisme 20 febrer 2010

Posted by Maiol in Antisemitisme.
Tags: , , , ,
add a comment

Per: Alicia Benmergui

Ens trobem en la commemoració del cent cinquanta aniversari del naixement de Theodor Biniamin Zeev Hertzl, el Fundador del Sionisme que va dur a la creació de l’Estat d’Israel. Les celebracions i commemoracions donen lloc a les reflexions i a un intent de tornada a l’escenari dels fets, al context històric on van començar els processos que van derivar en l’existència d’aquest present.

.

Cap al 1880 l’antisemitisme europeu va començar a estendre’s amb gran virulència per tot el continent, alhora que el creixent nacionalisme, amb un profund rebuig pel racionalisme i amb una apel·lació a velles postures romàntiques on la sang i la terra eren dos dels components essencials de la nacionalitat. Va ser a França on Maurice Barrés va difondre en nombrosos textos el missatge del nou nacionalisme “integral” i Edouard Drumont va afegir amb el seu llibre “La France Juive (1886) el component antisemita que arribaria al seu punt culminant amb “el Cas Dreyfus”. L’Emancipació sobretot a Europa havia donat lloc a una integració i una participació jueves en la societat, especialment d’Europa Occidental, desconeguda fins llavors.

.

En la carrera del talent i l’ascens social els jueus van aconseguir càrrecs i llocs molt importants, que abans els estaven absolutament prohibits. Això va generar profunds rancors i ressentiments en els quals es consideraven relegats o postergats per aquesta nova presència jueva. Mentre que una vella demanda tradicional reclamava l’assimilació jueva i la seva renúncia als seus trets religiosos i culturals altres sectors exigirien l’exclusió llisa i plana, en alguns casos amb l’expulsió i en uns altres amb l’amenaça de l’extermini per a aquells que no marxessin. S’havia engegat un procés que va tenir diverses conseqüències, en diferents expressions, l’Imperialisme va derivar en la Gran Guerra, mentre que per als jueus, els pogroms en l’Imperi Zarista i el Cas Dreyfus, var marcar una divisió els efectes de la qual i conseqüències són encara visibles en l’actualitat .


.

Una font sobre aquest tema, extremadament interessant, és una carta de Federic Engels, enviada a un destinatari desconegut, parlant de l’antisemitisme des i com ell ho considerava. Per descomptat està profundament relacionat amb la seva posició ideològica i sobre la seva visió sobre el capitalisme. Federic Engels (1820-1895), fou un profund coneixedor de les ciències i de la política del seu temps, en principi profundament influït en la seva formació per Heine i Hegel, la seva aproximació al comunisme va sorgir a través de l’estudi de les teories de Moses Hess, un socialista i primerenc sionista. En 1844 es va adherir definitivament al socialisme i va entaular una llarga i profunda amistat amb Karl Marx. En endavant, ambdós pensadors col·laborarien estretament, publicant junts obres com La Sagrada Família (1844), La ideologia alemanya (1844-46) i el Manifest Comunista (1848). Com era un home molt solucioni econòmicament va ajudar al seu amic que passava gran necessitat i pobresa, per a mantenir-se i escriure El Capital; i fins i tot va publicar els dos últims toms de l’obra després de la mort del seu amic.

.

-Carta d’Engels a un corresponsal desconegut, el 19 d’abril de 1890-

Aquesta és la resposta d’Engels a un corresponsal desconegut opinant sobre sobre:

“. . .L’antisemitisme és la característica d’una civilització endarrerida i per això l’hi troba a Prusia i a Àustria o a Rússia. Si es fes un intent d’antisemitisme a Anglaterra o a Amèrica del Nord seria simplement ridiculitzat, i a París, Herr i efímera sensació amb els seus escrits (que són incomparablement superiors en intel·ligència als dels antisemites alemanys). A això s’agrega que, ara que es presenta com candidat al Consell Municipal, el mateix haurà de declarar que està tant contra el capital cristià com contra el jueu! I tot i que mantingués el punt de vista oposat, la gent seguiria llegint a Herr Drumont. ”

“A Prúsia és la petita noblesa, són els junkers – que amb rendes de 10.000 marcs en gasten 20.000, caient així en mans dels àvars – qui fomenten l’antisemitisme; i tant a Prúsia com a Àustria el petit burgès, l’artesà, el petit comerciant, que s’enfonsen en la ruïna a causa de la competència del capitalisme en gran escala, són qui formen el cor i xisclen al uníson amb els junkers…”

“. . . En tota Amèrica del Nord, on hi ha milionaris la riquesa dels quals tot just poden expressar-se en els nostres miserables marcs, gulden o francs, no hi ha un sol jueu entre aquests milionaris i els Rothschild són vulgars captaires comparats amb aquests nord-americans. I fins i tot aquí, a Anglaterra, Rothschild és una persona de mitjans modests comparat, per exemple, amb el Duc de Westminster. I àdhuc entre nosaltres, a Renania, – on, amb ajuda dels francesos, hem expulsat a la noblesa fa noranta-cinc anys i creat una indústria moderna pels nostres mitjos – On estan els jueus? ”

“L’antisemitisme no és en conseqüència, sinó la reacció de les capes medievals i decadents de la societat contra la societat moderna . . . A aquests s’agrega que l’antisemitisme falseja tot l’estat de coses. Ni tan sols coneix als jueus contra els quals vocifera. D’una altra manera sabria que a Anglaterra i Amèrica del Nord, gràcies als antisemites de l’Orient europeu, i a Turquia gràcies als atisemites i a la Inquisició Espanyola, hi ha milers i milers de proletaris jueus, i que aquests obrers jueus són de fet els més explotats i miserables de tots. En Anglaterra hem tingut en l’últim anys tres vagues d’obrers jueus i després d’aixó es pretén que fem antisemitisme com a lluita contra el capital?


“I a part d’això, molt és el que devem als jueus. Sense parlar de heine i Börne, Marx era de la més pura sang jueva: Lasalle era jueu. Molts dels nostres millors camarades són jueus. El meu amic Víctor Adler, qui paga actualment amb la presó, a Viena, la seva devoció a la causa del proletariat; Eduard Bernstein, director del Social-Demockrat de Londres, Paul Signer, un dels nostres millors homes del Reischtag, persones de l’amistat de les quals estic orgullós , no són tots jueus! Per ventura jo mateix no he estat convertit en jueu per la Gartenlaube? I per cert que si hagués de triar preferiria fer jueu a “ Herr von. . .!”

Font:

Karl Marx correspondencia con Federic Engels, Edit. Cartago, Buenos Aires 1972

La época del Imperialismo – Europa 1885-1918-Wolfgang J. Mommsen – Editorial Andrómeda / 1989

http://www.milimcultural.com.ar